La confiança fa fàstic

Ens trobem en un panorama desolador. La situació actual és prou greu com perquè la gent es preocupi i pensi la forma d’evitar caure en una nova recessió, un nou xoc que trepitgi tràgicament tota l’ocupació i totes les empreses que s’hagin creat. Malgrat tot, i com veurem més endavant, aquest traumàtic procés no és més que una conseqüència del sistema. En el present article vull iniciar un camí sobre la temàtica monetària i tot allò que aquesta implica. Per tant, ens trobem en el primer d’una sèrie d’articles que pretenen aportar, sempre des de la humilitat d’un estudiant d’Economia, una mica de llum a les terriblement oblidades teories del diner. Com no podia ser d’una altra manera, abordarem aquest tema parlant del diner i del seu origen.

La primera pregunta que ens hem de formular és: d’on surt el diner? El diner va sorgir de les dificultats que presentava l’intercanvi de mercaderies. Quan un ramader d’ovelles i un agricultor de pomes s’havien de posar d’acord en quantes pomes valia una ovella, la transacció es convertia en tot un problema. El resultat d’aquesta podia variar a causa de les diferents percepcions que poden tenir un ramader i un agricultor. A més a més, el bé produït podia no ser desitjat per tothom, i en aquest cas l’intercanvi es convertia en una opció lenta. El diner s’oferia com una mesura exacta a partir del preu que es donava a una mercaderia o una altra. Així, els intercanvis podien ser instantanis, no calia una llarga conversa plena de negociacions o fins i tot retrets. Les mercaderies fetes servir com a representants del diner eren la sal, les plomes, les pedres precioses, les petxines, els metalls, i tota una sèrie de béns que fossin acceptats per tots els membres d’una comunitat.

Amb el temps, l’or i la plata es van anar imposant com a diner per les seves qualitats: gaudien de durabilitat, eren fàcilment transportables i divisibles. Com que l’or i la plata tenien una gran acceptabilitat, els governants van començar a encunyar monedes d’aquests metalls. Una moneda garantia la quantitat d’or que contenia, era un estàndard que evitava que es falsifiqués l’or barrejant-t’hi coure o altres metalls de menys valor. La gent només es fiaria de les monedes que gaudissin de més garanties. El que és important de tot això és que les monedes no són diner en si, són la mercaderia que el representa. El diner és tan sols un concepte, una idea feta servir des de fa milers d’anys per tenir un mitjà de pagament, una unitat de compte i un dipòsit de valor que mesuri la riquesa.

El que hem de tenir més en compte a l’hora d’abordar el que em permeto el luxe d’anomenar el problema monetari, és la mercaderia que fem servir per a representar el concepte de diner. Perquè la mercaderia que escollim, com totes les mercaderies, tindrà un preu, i serà aquest preu el que marcarà en gran mesura el funcionament de l’economia. La qüestió més inquietant de l’actual sistema el resol una pregunta tan senzilla com la següent: quina és la mercaderia que recolza el nostre concepte de diner?

La resposta, realment sorprenent, planteja tot un seguit de qüestions que espero poder contestar en els propers articles d’aquesta sèrie.

.

publicat a liberal.cat

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s