Una lliçó austríaca

A molts defensors de l’escola austríaca se’ns acusa de seguir un dogma, una idea que sempre seguim al peu de la lletra. El que ens representa és l’absència o minimització de la intervenció estatal. N’hi ha que pensen que defenso un altre sistema monetari només perquè l’actual el dirigeixen institucions estatals, i no és pas així. Altres escoles ens qualifiquen de bojos per diferir en matèria monetària. Personalment penso que el monetarisme no funciona. Totes les idees explicades i plantejades en aquesta sèrie d’articles es troben englobades en la teoria austríaca del cicle econòmic, a la qual dedicaré també aquest article. És per mi una responsabilitat enorme intentar resumir aquesta teoria, per tant prego als experts que no jutgin amb massa severitat els possibles errors que pugui cometre.

La teoria austríaca del cicle econòmic la van desenvolupar dos grans economistes austríacs: Ludwig von Mises i el seu deixeble Friedrich A. Hayek. Mises; basant-se en estudis de Carl Menger i d’Eugen von Böhm-Bawerk, van escriure Theory of money and credit. Hayek va reinterpretar l’obra de Mises en la Monetary theory and tryde cicle.

La teoria explica el fracàs del monetarisme a partir de la creació de diner per part dels bancs centrals i la reserva fraccionària. El cicle comença quan els bancs centrals fixen, segons el seu parer, uns tipus d’interès artificialment baixos. Són artificials perquè, com ja us he explicat en altres ocasions, no es corresponen ni amb l’estalvi ni en una moneda que es recolzi sobre un valor real. En aquesta situació els consumidors i empresaris es llencen a invertir i consumir recolzats per la oferta de crèdit barat. Molts cops els tipus d’interès són tan baixos que quan es comparen amb la inflació es tornen negatius, és a dir els preus augmenten més que els tipus d’interès. Això fa que pel simple fet de demanar un crèdit, comprar i esperar cert temps, el preu del bé que haguem comprat pugi. Aquest augment del preu no serà fruit de la visió empresarial capaç de comprar un producte infravalorat i vendre’l en un altre mercat. Quan només es necessita temps per fer pujar els preus el més possible és que sorgeixi una bombolla especulativa.

Les bombolles especulatives són gairebé sempre alimentades pel crèdit. Es poden detectar fàcilment perquè disparen els preus sense un canvi apreciable en el valor. Una bombolla no pot ser infinita, el seu límit està marcat per la capacitat del mercat inflat. Després d’una d’un excés d’inversió i deute, els tipus d’interès perden el poder per mantenir el creixement dels preus. És llavors quan s’inicia el procés de destrucció de tots aquells projectes que s’han emprés de manera errònia degut a que el preu del diner no era el real. Passem a un període de recessió on el nivell d’inversions i consum cauen. Quan una bombolla explota es produeix una crisi en el sistema financer, ja que aquest la sostenia proporcionant crèdit barat. Quan això passa el govern només té dues opcions: continuar inflant la bombolla amb més crèdit provinent del sector públic o deixar que exploti.

Per entendre el que passa utilitzaré el símil més exacte i simple. El monetarisme és com un home que es dóna a la beguda. Al principi tot va bé, se sent més desinhibit i relaxat, és més divertit i guanya facilitat per parlar amb les dones. Però l’home no para de beure en cap moment, continua bevent fins que comença a sentir-se malament. En lloc de parar, ingereix més alcohol per tal d’evitar l’inici de la ressaca. Com deu saber, si té certa edat i certa experiència, aquesta acció ens pot dur a evitar el malestar momentàniament però, tard o d’hora, la ressaca arribarà. És inevitable, i quan arribi serà molt més terrible que si haguéssim deixat de beure.

La recessió sempre arriba, l’aixeta del crèdit es tanca i l’economia es refreda i s’estabilitza durant bastant de temps. Per rellançar el creixement, el banc central abaixa els tipus d’interès i el cicle s’inicia de nou. Sembla que no aprenguem mai aquesta lliçó. La teoria austríaca del cicle econòmic no només és explicativa. Degut a que el cicle es repeteix sobre els mateixos errors s’ha convertit en una teoria predictiva. Des de Mises al 1929 fins a Peter Schiff l’any 2008, totes les crisis que hem patit han estat predites per algun economista austríac de renom. No podríem tenir una mica de perspectiva històrica i evitar que ens tornés a passar?

.

publicat a liberal.cat

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s