La culpabilitat de la banca

La fase catastròfica del cicle on ens trobem és conseqüència de l’expansió monetària en què hem viscut degut al diner prestat a baixos tipus d’interès. Des del primer article d’aquesta sèrie sobre monetarisme he assenyalat al govern i la seva regulació com un dels principals culpables del desastre que patim. Però avui assenyalaré els altres culpables: els bancs. La funció inicial de la banca, com a coordinadora de capitals i reconducció de les necessitats de crèdit, és totalment lícita i no té res de dolent, però el sistema bancari que tenim actualment divergeix en gran mesura d’aquest antic concepte.

La banca comercial i la banca d’inversió basada en la reserva fraccionària actua amb un privilegi atorgat pel govern mitjançant la regulació i legalització de l’incompliment d’un contracte de dipòsit estàndard. Quan dipositem diners a una entitat bancària, se’ns diu que podrem disposar lliurement dels nostres diners, però no és pas així. El banc, a partir d’un coeficient de reserva establert pel govern, presta una quantitat de diners molt superior a la que té dipositada. Si tots exigíssim els nostres diners no seria capaç de retornar-los. Així és com el multiplicador monetari posa en marxa l’expansió monetària i es desboca la magnitud de les bombolles que mouen les inversions basades en el crèdit.

Els bancs són els únics que poden lícitament incomplir la seva paraula i prestar més diners dels que disposen. Recordo perfectament quan a segon curs d’Economia, a l’assignatura de Macroeconomia II, s’explicava el concepte del multiplicador monetari. A l’hora d’estudiar-lo ningú entenia el perquè del concepte, però tothom l’aprenia de memòria. Davant d’aquest fet vaig decidir preguntar si algú l’entenia (personalment sempre m’he negat a aprendre una cosa que no entenc), em van dir que no i es van limitar a seguir estudiant. Qui m’havia de dir que temps després estaria explicant no només aquest concepte sinó també les seves conseqüències.

Si nosaltres ingressem 100 € al Banc Sabadell i el nivell de reserves exigibles és d’un 10%, l’entitat bancària podrà prestar 1000 €. Aquest diners no els té, són creats per ell sense cap suport. Pràcticament podríem dir que el banc fa màgia, del deute crea diner. Aquest apalancament financer l’han dut a terme, en diferent mesura, totes les entitats d’estalvi i crèdit del món. Això ha produït no només que el risc fos molt més gran, sinó que l’economia creixés a un ritme artificial degut a una expansió excessiva de la base monetària. El més preocupant de tot això és que aquest risc el pateixen directament els consumidors sense que molts d’ells coneguin la magnitud d’aquesta pràctica.

Les dades fetes servir anteriorment són només un exemple. Actualment la banca europea converteix 1 euro en 20 o 30 de ficticis. El problema és que en la nostra economia aquests diners en forma d’anotacions a compte serveixen exactament igual que qualsevol altre. En circumstàncies com aquestes podem entendre una mica més quin ha estat el paper dels bancs a l’hora de potenciar la fase expansiva i abombollada del cicle.

Aquest procés s’ha regularitzat en gran part per permetre a tots els governs endeutar-se, i no només per poder controlar el creixement. Els canvis en el tipus d’interès afecten directament les emissions de bons. Per això resulta tan interessant pels governs poder controlar el sector bancari, perquè és aquest el que li acabarà prestant els diners. Uns diners que el banc ha generat des de zero per una llei aprovada pel govern. Si ho mirem tot en perspectiva les coses quadren i poc a poc es descobreix el llautó de la regulació financera…

La crisi que estem passant és una de les parts del cicle econòmic descrit per l’escola austríaca, un procés que es repeteix una vegada rere l’altra. Sembla com si, quan l’Estat intervingués en els grans temes de l’economia, tot s’hagués d’acabar convertint en una gran estafa piramidal (sistema de pensions, sistema monetari…) No ens hem d’oblidar que darrerament estem patint una descarada estafa a nivell europeu. Fa només vuit dies que el Banc Central Europeu va prestar 529.500 milions d’euros en crèdit al 1% a la banca europea. Ara els bancs no només tenen el privilegi de la reserva fraccionària. Són els únics que, a costa de tots els europeus, poden demanar crèdit al 1%, comprar deute espanyol a 5 anys al 3,376% i embutxacar-se per la cara un 2,376% de benefici sense moure ni un dit. No hem d’oblidar que tota aquesta estafa piramidal que és el monetarisme l’acabem pagant nosaltres.

.

publicat a liberal.cat

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s