Amb el rescat fins el coll

L’extrema situació a la qual ens enfrontem ha capgirat per complet el que ja semblava estar potes enlaire. El sector públic espanyol no ha tingut la capacitat per a reconduir el seu dèficit ni per a realitzar una reforma bancària decent. El govern de Rajoy ha demostrat molt menys del que se n’esperava, i no cal dir que la gestió que Zapatero va fer de la crisi va ser nefasta. Ni l’un ni l’altre miren per res més que no sigui el partit i la supervivència d’aquest, ja siguin dins o fora del govern. Hem patit ni més ni menys que cinc anys de total incapacitat política, i això ens ha dut a la situació actual.

Tenim uns precedents funestos, una gegant bombolla immobiliària gestada des del sector bancari i impulsada des de tots els nivells polítics, incloent-hi la gestió política que han tingut moltes de les caixes que avui en dia integren els grups de CatalunyaCaixa i Bankia. A més a més, aquesta bombolla es va transmetre al sector públic en forma d’ingressos addicionals, i aquests van tornar-se en despesa irracional en forma de grans mausoleus per als actuals morts políticament parlant. Totes aquestes caixes infectes i plenes d’actius hipervalorats són ara els bancs que han de ser rescatats.

La falta d’ajustament del sector públic per part de moltes autonomies i del govern central, que només han realitzat retallades superficials, ha dut a un 8,9% de dèficit  i un deute acumulat d’un 80% del PIB. El futur impagament i la futura fallida de la banca espanyola estava arribant. En veure que la situació ja s’havia tornat insostenible, tant el Consell de ministres de la Unió Europea com el govern dels EUA i el mateix Rajoy van adonar-se de l’única sortida que es plantejava en el curt termini: injecció de capital i cap endavant.

Quin és el plantejament del rescat? S’ha de deixar clar que ens trobem davant d’un rescat, i no d’una línia de crèdit. El govern de Rajoy ha forçat canviar-li el nom perquè un rescat és la materialització de la pèrdua de credibilitat d’un govern. Aquestes són les característiques que ens duen a anomenar pel seu nom aquesta gegant intervenció:

En primer lloc, són cent mil milions d’euros, una xifra que en cap cas es prestaria a un sector bancari tan malmès com el nostre. Si no fos perquè l’estat és el responsable últim dels diners que ens deixin, no ens els deixarien. Com que l’estat n’és el responsable, també en som responsables nosaltres. També hem de ressaltar que aquest préstec va acompanyat d’una sèrie de condicions (encara per definir) al sector públic que no deixaran fred a ningú. Per molt que es digui el contrari, els diners no ens els deixaran gratuïtament ni sense vigilar-nos per saber que complirem.

Pel que fa als aspectes tècnics del rescat, s’ha de dir que es debaten xifres d’entre un 3% i un 4%, i un termini de 3 anys per a retornar-ho tot. El rescat afectarà sens dubte el dèficit de l’Estat i la seva solvència. Veurem com el deute sobirà arribarà al 90% del PIB. El deute generat pel rescat serà una llosa de pedra col·locada sobre els contribuents. A més a més, hi ha la possibilitat que aquest deute sigui preferent respecte el sobirà emès i per emetre, els nostres creditors regulars es fiaran menys de nosaltres i la prima de risc sens dubte s’apujarà, com ja ho ha fet en els dies posteriors a l’anunci del rescat, i així ha marcat el màxim de la rendibilitat del bo espanyol a 10 anys que ja ha arribat a un 6,807%.

El futur que ens espera és totalment incert. Depenem estrictament de la gestió que el govern de Rajoy faci dels bancs que es nacionalitzaran, els quals per bé de tothom hauran de deixar de repartir dividends i sotmetre’s a un duríssim pla d’ajust i reconducció.  Tenim una gran oportunitat per depurar responsabilitats, ordenar tot el sistema bancari i vendre’l per parts per poder-ne treure algun benefici.  En aquests moments, podem fer un vot de confiança al govern de Rajoy i pensar que serà capaç de reconduir la situació, però la veritat és que encara que els governants actuessin amb determinació i donant els passos correctes, podríem no arribar a la sortida que tant desitgem.

Depenem també de dos factors totalment incerts i que per desgràcia es troben totalment a l’aire. Primer de tot, tenim ja a tocar les eleccions gregues. La decisió que els grecs prenguin a les urnes ens deixarà al descobert si finalment pot formar govern un partit que desitgi sortir de l’euro. La sortida de capitals del país hel·lènic s’accentuaria i ens trobaríem davant d’un “corralito” de fàcil contagi cap als països de l’Europa del sud. Per l’altra banda, tenim la fragilitat del sector bancari italià, el qual és molt possible que necessiti una reestructuració amb una intensitat similar a la que durà a terme Espanya. Si, com acabem de dir, la reestructuració de la banca italiana necessita una intervenció semblant, tindrem la Unió Europea i concretament l’euro al límit del col·lapse. A Brussel·les saben que s’ha de posar tota la carn a la graella perquè no es pugui dir que no anem sobrats de fons, aquest cop cap endavant, aquesta bola d’oxigen pot ser el correcte sempre que no es pagui deute amb deute. Si l’operació que es realitza és la de canviar provisions bancàries dels actius tòxics per diner nou per a no descapitalitzar-los, és molt possible que amb la vigilància adequada puguem sortir cap endavant.

El rescat de la banca espanyola és un mal necessari i conseqüència d’una mala gestió política de les caixes d’estalvis i de la creació per part d’aquestes de la bombolla immobiliària. En el curt termini, és molt possible que no hi hagi una millora de la situació econòmica general. Es pot afirmar sense por a equivocar-se gaire que no tornarà a fluir el crèdit cap a empreses i consumidors, ja que el sector necessita temps per recuperar-se. Finalment, cal afegir que tota aquesta acumulació de males decisions preses l’una rere l’altra podrien evitar-se si es tingués en compte l’alternativa presentada pels economistes Juan Ramón Rallo i Carlos Rodríguez Braun (curiosament dos economistes de l’escola austríaca, que ens mostren una alternativa més justa a la que es pretén aplicar). Per acabar, un consell: si veieu que això de l’euro s’acaba, intenteu comprar la màxima quantitat d’or al mínim preu possible. Tenir la fortuna (per petita que sigui) en un valor reserva sempre va bé.

.

publicat a liberal.cat

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s