La llibertat d’elecció de moneda

L’obsessió pel metall auri per part d’alguns dels economistes de l’Escola austríaca i d’algun del seus referents com Ron Paul és destacada com un dels pitjors defectes d’aquest corrent de pensament.  El primer atac que realitzen els monetaristes i keynesians davant la defensa fèrria del patró or es basa a dir que la idea està desfassada i fora de lloc, és quelcom antic indigne dels temps moderns on ens movem. El fet que molts de nosaltres considerem el patró or com una opció no fa que no hi detectem els inconvenients que sovint altres ens recorden. La incomoditat de portar monedes de metall pesant a sobre per a realitzar els pagaments o el cost de tot el procés productiu d’un sistema monetari metàl·lic són contres força importants i cal saber contrapesar-los amb l’estabilitat de valor que dóna un patró or típic.

El patró or va donar estabilitat en els preus i en el creixement durant anys, abans que les intervencions dels banquers centrals el desestabilitzessin. Però cap economista sensat proposaria reemplaçar el nostre inflacionari sistema actual per un patró or clàssic; els dos sistemes són fruit de l’organització governamental i no pas l’evolució natural de les interaccions dels individus.

La solució a l’actual guirigall monetari no és una altra que la llibertat d’elecció. Quan hom pot decidir quin és el mètode de pagament que desitja utilitzar és normal que s’arribi al que jo anomenaria una situació de mercat, un moment on el consumidor mostra les seves preferències. Més sovint del que sembla, els liberals austríacs demanem l’eliminació dels bancs centrals i la renúncia dels seus presidents del poder absolut que se’ls hi ha atorgat, però s’ha de matisar que és realment el que volem. De la mateixa manera que seria una bogeria passar d’un dia per l’altre al patró or, també seria un desgavell enorme eliminar de cop i volta la institució de la banca central, l’últim òrgan de planificació central tal i com l’anomena el professor Jesús Huerta de Soto. El que és del tot sensat és introduir la llibertat també en el sistema monetari i que els individus facin servir aquelles divises que demanden i no aquella que el govern els imposa per mandat legal, les monedes de curs forçós.

La situació més desitjable la va explicar molt bé Ron Paul en el famós debat amb Paul Krugman: “Realment no s’ha d’acabar amb la Reserva Federal, això seria caòtic perquè hi ha molta gent que en depèn actualment. El que realment vull és acabar amb el monopoli i legalitzar la competència en aquest mercat i que l’or i la plata competeixin amb el paper moneda. Perquè els espanta tant la meva proposta? Si de veritat estic equivocat el diner fiduciari no perdrà quota de mercat respecte qualsevol metall”. És evident que Ron Paul té raó i, si no, repto que em contesti qualsevol dels economistes que dóna suport al sistema actual de què tenen por? No és tan bo el seu sistema? O potser la coacció és l’única que fa que s’aguanti aquest creador de cicles de creixement i resseció que és el nostre sistema monetari actual?

La proposta a fer als governs és clara: no eliminin els bancs centrals, mantinguin les seves divises, però abandonin el monopoli, facin que el mercat actuï, que hi hagi competència no només entre bancs centrals sinó també entre emissors privats d’estàndard monetaris metàl·lics i inimaginables possibilitats a les que conduiria el mercat.

.

publicat a liberal.cat

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s